Bon any a tothom !
Desprès d’una
curta estada amb la família per celebrar el Nadal, tornem a estar a Monastir.
Aquesta vegada
provarem de ser una mica mes comunicatius i fer-vos partícips de tot el que
anem vivint.
Com molts ens heu
dit, seguir el blog es com si féssiu una mica el viatge amb nosaltres. Així
doncs, es qüestió de no perdre detall.
Per començar, va
ser arribar i tan bon punt la Pilar va pujar a la passarel·la per accedir al
Caram, aquesta va cedir i es va partir en dos.
Sí, potser havia
menjant uns quants torrons de més, però la veritat es que la passarel·la estava
molt vella.
Va ser l’últim
bany de mar de l’any, i potser també l’adéu definitiu del portàtil que portava
carregat a l’ombro, que hores d’ara encara no l’hem pogut arreglar.
Per sort, sols el
portàtil va sortir malferit. A la Pilar li van vindre unes ganes boges de
riure. La situació era d’allò més còmica. Sort d’un turista i del guarda de la
marina que la van treure com un sac de patates, mentre el Xavi es preocupava
d’obrir la maleta del portàtil i veure fins a quin punt s’havia mullat tot
d’aigua salada, corrosiva com es.
Una vegada
salvada, a esbaldir-ho tot amb aigua dolça i donar-se una bona dutxa d’aigua
calenta, doncs la temperatura no era gen agradable.
L’any demà, a més
de la benvinguda, tothom tenia el seu comentari de l’incident. A qui no li
havia caigut un mòbil al mar li havia caigut la cartera. Bé així es el viure al
costat de l’aigua.
Per cert, va ser
arribar i començar a tindre uns vents huracanats que fins ahir no ens han
deixat. Van ser la causa de que de la meva jaqueta, desprès de deixar-la estesa
la primera nit, mai més se’n sabés res.
Se’n va anar amb el vent.
Va vindre la nit
de Cap d’Any, i la festa va ser a un restaurant de la marina. El David es va
portar els seu “Lacasitos” per fer les 12 campanades (els prefereix als grans
de raïm). La sorpresa va ser que passades les 12 de la nit, la gent es va
aixecar i va començar a fer petons i desitjar el millor pel nou any, però res
de raïm ni campanades ni cops al cul d’una olla
... Quina sosada ! Això sí, molt de ball. Semblava més una festa major
que una nit de Cap d’Any.
Al dia següent va
ser diumenge i, com cada diumenge, tenim una barbacoa amb la gent que com
nosaltres passa l’hivern a la marina. Hi vam anar preparats, amb torró de crema pels postres i una mica de
xoriço per l’aperitiu, però va ser difícil llevar-se per estar-hi a les 12h
Acostumar-se als horaris dels “estrangers”
es el més difícil.
L’aperitiu però,
va ser l’ensurt que ens va donar l’amic
Peter. Li va donar un atac epilèptic. Per instint li varem donar els cuidats
que necessitava. Estirar-lo, treure-li qualsevol cosa que l’oprimís i posar-li quelcom a la boca per tal de que
no s’ofegués amb la llengua. I així, esperar a l’ambulància.
Per sort, es va
refer de seguida.
Nosaltres,
esperem continuar la nostre aventura tan bon punt comenci el bon temps.
Fins llavors,
tenint com a camp base Monastir, esperem conèixer millor aquest país i la seva
gent.
Ara sols coneixem
llocs molt turístics, on els habitants estan acostumats a viure de “munyir” els
turistes com a mitjà de vida.
La veritat es que
es una mica desagradable. A la resta del país la gent es amable per naturalesa
i hospitalària, sense esperar res a canvi.
El David està
molt enyorat dels seus amics. Esperem poder ajudar a omplir una mica el buit
que sent amb les activitats que per aquí anem fent. Ha estat content de
retrobar al Nicola i al Timeo, però no n’hi ha prou
La màgia que en
un principi podia tindre per ell estar amb gent d’Austràlia, Alemanya, França,
Itàlia, Bèlgica, ... s’ha perdut una mica quan ja es una cosa habitual.
De moment els
jocs de Nadal i Reis omplen bones estones. Una estel fantàstica, un nanno-
helicòpter, el portaavions de peces Lego ...
Una forta
abraçada a tots. Sols dir-vos que us tenim molt presents. No sols el David està
enyorat. Deu ser també cosa de l’època de l’any.
Endavant amb
aquest nou any acabat d’estrenar i a fer el millor que estigui a les nostres
mans. Com diu un gran amic, “pinten bastos !”, però que això nos ens faci
perdre de vista el que realment es important.
Petons altre
vegada,
Caram
